SURFEJANT LO RIU

SURFEJANT LO RIU

DJ: MAHALO

Després de la invasió musical britànica sobre el continent americà durant mitjans dels seixanta hi va haver un geni anomenat Brian Wilson, que va decidir tancar-se durant un mes al seu estudi per parir un dels millors discs de la música contemporània, Pet Sounds. El so surfer que era la seva bandera, evolucionava amb un dels treballs que segons McCartney “és el millor disc vocal mai gravat”. Wilson admirava la riquesa de les composicions del Paul i John. I ells després, van inspirar-se amb aquesta obra mestra per materialitzar una altra com Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. Amb aquests dos grans treballs neix el disc conceptual. El Surf Rock no és un gènere que tingués llarga vida en una primera onada (1961-1965) i es pot dividir en tres onades en diferents èpoques. D’aquest viatge en el temps surfer, a Lleida tenim un entès i amant del gènere, l’Enric Pifarré aka Mahalo.

Mahalo és un mot hawaià que principalment vol dir gràcies. Deriva del terme protopolinesi, Masalo i també té un significat més espiritual segons el context, deixant entreveure gratitud o benedicció. Beneïda doncs la sessió que us ha preparat aquest lleidatà apassionat del surf rock. Aquest gènere viu en tres onades, la primera i més important durant els principis dels seixanta, d’on diuen que amb Dick Dale & The Deltones va començar tot, en l’àmbit instrumental i la culminació amb els Beach Boys en el vessant vocal. Aquesta primera època reflectia la bombolla amb què vivia l’estat americà, sempre fidel a un dels seus lemes, la realització del tot és possible en aquesta terra, el somni americà. L’hedonisme és la seva bandera, poques preocupacions, style of life amb platja, noies i nois guapos, soul i molta diversió. Durant els cinquanta el rock va tallar el bacallà amb Elvis com a màxim exponent. Aquest estil arriba a bona part del món, i evoluciona als seixanta amb el gènere que avui ens ocupa. Però la seva progressió es veu minvada per l’entrada de la British Invasion amb la música beat: Beatles, Kinks, Rollings, Animals, The Who… passant la batuta del domini musical d’un cantó a l’altre del gran toll atlàntic. Europa es col·locava a la pole, mentre a Nord-amèrica l’assassinat de JFK i l’entrada a la guerra el Vietnam portava als yankees a la realitat més crua. Deien que era el final del somni americà i això musicalment conduïa a altres estils amb clau pacífica o bé llibertària com la psicodèlia més hippy. A molts joves americans els toca anar a la guerra i això trenca molts somnis i moltes vides. El Surf Rock queda en stand by fins a finals dels anys setanta, inici dels vuitanta, però poca importància guanya aquesta segona onada. Seria la melomania d’un director de cine, Quentin Tarantino, la que portaria de nou al gènere una tercera vida que dura fins als nostres dies. L’estrena de Pulp Fiction el 1994 torna a col·locar al Surf Rock en una posició privilegiada i desperta la inquietud de molts que no l’havien descobert encara.

L’Enric Pifarré és fill del rock’n’roll, com molt bé diu, orígens i evolució. Els orígens amb el Blues, R&B, Swing, Country Western… i l’evolució amb el Surf Rock, Rockabilly, Psychobilly… Del gènere que més l’apassiona gaudeix a fons, tant amb l’instrumental com el vocal. Comenta que us ha preparat una sessió amb una clara intenció: que la gaudiu sense complexos, que us ho passeu d’allò més bé escoltant-la. Plena de clàssics de la primera onada, amb algun esquitx de la segona i amb bons exemples de la darrera. Per a ell és una afició que augmenta durant l’època estival. Un cop al mes, des del juny al setembre, Mahalo punxa a la Casa de la Bomba amb els seus millors discs sota el braç. I no només això, comproveu que si es fa, es fa bé. Engalanat i amb colors ben llampants exclama: les coses o es fan bé o no es fan. Com que encara falten uns mesos per l’estiu, mentrestant gaudim d’aquesta fantàstica sessió amb brises de Beach & Sun però buscant surfejar lo riu! Mahalo nui loa Enric!

Tracklist:

  1. The Tornadoes – Bustin Surfboards (1962)
  2. Chantay’s – Pipeline (1962)
  3. The Astronauts – Baja (1963)
  4. The Pyramid’s – Penetration (1964)
  5. Eddie and the Showmen – Mr. Rebel (1963)
  6. The Fender IV – Malibu Run (1965)
  7. The Avengers VI – Heartbeat (1966)
  8. Jan Davis – Watusie Zombie (1964)
  9. Surf School Dropouts – Baby, I long to be yours (2012)
  10. The Yellow Balloon – How can I be down (1967)
  11. Bruce & Terry – Hawaii (1966)
  12. The Sunrays – I Live for the Sun (1965)
  13. The Beach Boys – Surfin’ USA (1963)
  14. Goggle-A – Karen (2013)
  15. Jon and the Nightriders – Stampade (1987)
  16. Los Tiki Phantoms – El Pulpo (2006)
  17. The Cruncher – The Rebel (1989)
  18. The Phantom Dragster – Greengo (2013)
  19. Los Coronas – Big Wave Riders (2009)
  20. Man or Astroman – Taxidermist Surf (1993)
  21. Kenny & the Fiends – Moon Shot (1964)
  22. Dick Dale & The Del Tones – Misirlou (1962)
  23. Morton Stevens – Hawaii Five-0 (1968)

Mahalo Dee Heys!
Mahalo Dee Heys!

Comparteix:

Deixa un comentari